Ara sabem que aquestes tauletes, telèfons i videojocs són una forma de droga digital, que l'efecte addictiu afecta l'escorça cerebral del cervell; la seva funció executiva i el control d'impulsos, de la mateixa manera que la cocaïna, elevant els nivells de dopamina (neurotransmissor de plaer). Pantalles anomenades «cocaïna electrònica» (Whibrow, P.; UCLA), «heroïna digital» (investigadors xinesos) o «pharmakeia digital» (grec per a la droga, Marina dels EUA).

// <![CDATA[ (function(h,o,t,j,a,r){ h.hj=h.hj||function(){(h.hj.q=h.hj.q||[]).push(arguments )};h._hjSettings={hjid:499717,hjsv:5};a=o.getElementsByTagName('head')[0]; src=t+h._hjSettings.hjid+j+h._hjSettings.hjsv;a.appendChild(r); })(window,document,'//static.hotjar.com/c/hotjar-','.js ?sv='); // ]]>

Per què els pares, dissenyadors i enginyers són els més cautelosos? Per què Steve Jobs era un pare notòriament de baixa tecnologia? Perquè els executius i enginyers de Silicon Valley matriculen els seus fills a escoles Waldorf no-tecnològiques? Per què els fundadors de Google, Sergey Brin i Larry Page, van anar a escoles Montessori sense tecnologia així com el creador d'Amazon Jeff Bezos i el fundador de Wikipedia, Jimmy?

L'exposició a aquests dispositius provoca canvis a:

1. Els nens… el seu joc és cada cop menys creatiu i experimental perdent atracció per objectes, els seus interessos es redueixen, es perd interès per les relacions en el joc, les joguines, la natura. Apareixen dificultats en el somni i en el manteniment de l'atenció per la hiperexcitació. Pitjor encara, ens trobem nens apàtics, que s'avorreixen, sense imaginació, desinteressats i desmotivats quan no estan connectats amb allò digital.
2. Les famílies… l'agressivitat i les enrabiades quan els dispositius es treuen i l'atenció es dissipa quan els nens no són estimulats perpètuament. I això s'estén als pares que són els primers exemples, es relacionen menys i pitjor amb els fills, estan semipresents en els moments en família i les relacions, i la comunicació es deteriora profundament.
3. El futur… Centenars d'estudis clínics demostren que les pantalles augmenten la depressió, l'ansietat i l'agressió i que poden portar a característiques psicòtiques per manca de contacte amb la realitat. Demostrat està que els nens que passen més temps davant de pantalles tenen més problemes de dèficit d'atenció. Això és perquè hi ha una regió al cervell emocional, anomenada «nucli estriat», que valora les activitats on dirigir l'atenció en funció de la intensitat de l'estímul i la rapidesa amb què satisfeu. Així decideix a quines activitats hem de parar més atenció. Amb aquests dispositius el cervell s'acostuma a rebre estímuls intensos i satisfacció immediata, així difícilment voldrà fer atenció a altres activitats menys intenses, i corren el risc de caure en una addicció.

Estudis clínics sobre adolescents detallen que han trobat més fàcil tractar l'addicció a les drogues que al digital, els videojocs o les xarxes. Els nens de 8 a 10 anys passen 8 hores al dia amb diversos mitjans digitals mentre els adolescents passen 11 hores davant de les pantalles. Un de cada tres nens està usant tauletes o telèfons intel·ligents abans que puguin parlar (Acadèmia Americana de Pediatria, 2013). No és una tasca fàcil a la nostra actual societat plena de tecnologia on les pantalles són omnipresents. Una persona pot viure sense drogues o alcohol, però les temptacions digitals són per tot arreu.

Què fem com a pares i des de casa?

La principal clau és la prevenció, evitar que el vostre fill de 4, 5 o 8 anys s'enganxi a les pantalles. Això significa Lego en lloc de Minecraft; Llibres en comptes d'iPads; Natura i esports en comptes de TV, fins que tinguin almenys 10 anys (fins i tot fins als 12).

Eviteu al màxim la utilització de dispositius electrònics a casa, sempre que estigui en família: establiu un pàrquing de mòbils per a tota la família, mengeu amb els vostres fills sense cap dispositiu electrònic a taula, mantingueu-los en silenci, eviteu utilitzar-los a manera de mainaderes digitals . Parli amb els seus fills sense dispositius a la mà, recordeu: “la majoria dels nens, senten el que dius, alguns fins i tot fan el que dius, però tots els nens, fan el que fas”.

És molt possible, depenent del grau d'exposició en què es trobin els fills, que se sentin desorientats, avorrits, rovellats i se sentin sols i sense recursos per connectar-se a les experiències de la vida real. Nosaltres com a adults també estem patint aquesta situació i hem, junts, de recuperar les activitats creatives per connectar novament les relacions familiars.

Mentre que un nen està utilitzant una tauleta o veient la tele, està deixant de fer altres activitats necessàries per al seu desenvolupament. En menors de 2 anys està demostrat que el cervell necessita interaccions directes amb persones reals per desenvolupar el llenguatge i altres habilitats cognitives, socials i emocionals. I a partir dels 2 anys el principal efecte negatiu de les tecnologies és que resten temps d'exercici físic i activitats manipulatives a més de tot el component atencional i la motivació anteriorment descrit.

Com fer un ús responsable de les tecnologies?

D'altra banda, no cal negar que estem assistint a un canvi social amb les noves tecnologies així que per prevenir aquest ús excessiu, es poden proporcionar als nens i adolescent eines per fer-ne un bon ús.

Jugar amb ells i compartir allò que els motiva, compartir emocions, aprendre plegats i conèixer-nos millor. Ubicar els dispositius a l'espai comú per evitar l'aïllament i observar-ne informalment el comportament. Convidar amics a jugar sempre és millor opció per conèixer com es relacionen. Programar temps d'ús, que suposi un equilibri entre totes les dinàmiques, sempre determinar-ne la fi abans de començar perquè sigui més fàcil aconseguir el compromís. Parlar d'internet d'una manera crítica i reflexiva tenint en compte els seus pros i contres. Informar-se sobre programes limitadors de continguts. Sempre suggerir que faci altres activitats de lleure que els motivin.

Cristina Oroz Baix