El 90% dels estudiants amb discapacitat a Kenya no rep una educació adaptada. Un cantant ha obert una escola inclusiva al llogaret de Kabondo per acabar amb l'estigma.

A Baba Gurston li hauria agradat tenir un professor que entengués què és córrer per a qui no pot caminar. Un que xiuxiuejés lliçons a les orelles a què els costa escoltar. De fet, a Baba Gurston li hauria agradat tenir un professor. A ell, fins als deu anys no el van deixar anar a escola. “Els meus músculs eren massa febles per moure'm”. Una discapacitat genètica trencava els seus passos: els braços eren més llargs que les cames. Això, en un llogaret de pagesos que conreen blat de moro als turons que vigilen el llac Victòria, a la Kenya fèrtil que gairebé és Uganda, és pitjor que una plaga. Pitjor fins i tot que una maledicció.

“Les persones amb discapacitat són el grup més desafavorit i marginant, els que més discriminació pateixen a tots els nivells de la societat: una complexa xarxa de problemes econòmics i socials, inclosa la desigualtat de gènere, creen barreres educatives, socials i econòmiques. Per tant, un nombre desproporcionat de nens i adults amb necessitats especials no poden accedir a una educació adequada i són analfabets”, resumeix un informe del mateix govern kenià.

Més de 750.000 joves amb discapacitat en edat escolar, només 45.000 (el 6%) estan escolaritzats i amb prou feines el 2% inscrits en programes adaptats a les seves necessitats. Això suposa que al voltant del 90% dels menors amb discapacitat o bé romanen fora del sistema educatiu o acudeixen a centres sense capacitat per atendre'ls . Més enllà de les xifres, són joves com Byron que acomiaden cada matí els seus germans abans d'anar a la escola. Per a ells no hi ha pissarres ni classes d'anglès, només parets mudes per amagar-los del món. Tenir ceguesa, albinisme o trastorn de l'espectre autista és un salconduit a la marginalitat. “Les famílies se senten estigmatitzades i tenen por de mostrar la criatura en públic”, assenyalen els experts governamentals .

“Les persones amb discapacitat, especialment els nens, viuen en entorns hostils on la seguretat està compromesa i el seu futur en perill. Romanen marginats i sense oportunitat d'avançar, sense veu a conseqüència dels prejudicis, la violència i l'abús social”, conclou l'informe governamental.

A les quatre aules aixecades on fa dos anys només hi havia pastures no hi ha distinció possible. Aquí tots els alumnes són iguals. El qui té el cos envilit o el que té ceguesa. A l'escola de Baba Gurston només hi ha un lema: Disability is not inability (la discapacitat no és incapacitat). “Per estrany que sembli l'educació inclusiva afavoreix principalment els nens que no tenen cap mena de discapacitat, i ja no només per tots els valors que promou sinó perquè aprenen a sentir-se part d'un grup, reconeixent capacitats dins de totes les nostres discapacitats, aspecte clau per créixer al món laboral formant equips”, apunta Ramos.

“La gent creu que la gent amb discapacitat no té talents, però no és cert, sí que en té”, assenyala Gurston. Amb 17 anys va marxar a Kibera, un dels principals slums de l'Àfrica, la ciutat sense nom immortalitzada per Hollywood a El jardinero fiel . Allà en va conèixer altres com ell. Artistes . De la mà del Kibera Creative Arts va posar en marxa un grup on els ballarins amb algun tipus de discapacitat eren les estrelles. Va ser el seu primer èxit. Suficient per alleujar una vida dura: a Kibera no hi ha vides que no ho siguin. “Per mi el pitjor era la distància que havia de caminar diàriament: era gairebé una hora i mitja i això és molt per a mi”, assegura Baba, —Per què vas decidir tornar? —Un amic em va convèncer. A mi no m'agradava la idea de ser professor, però vam començar a parlar d'educar nens petits…

“No volem que els nens amb discapacitat creixin a part, que els diguin que són especials. No hi ha ningú especial! Volem que siguin com els altres. La principal raó per la qual hi ha la discriminació és perquè ens separen, amaguen els nens i això genera rebuig. Si els nens creixen entre iguals s'hi reconeixen, reconeixen que ells també poden ser vistos com a diferents: així és com passen a ser-ne un més”, explica.

"No hi ha res millor per potenciar el desenvolupament d'un nen que amb el suport del grup classe, nens conscients que tots tenim dificultats que amb ajuda dels altres són menys dificultats", concorda Ramos.

En tot just un any, l'escola on tot s'aprèn a través de la música ha aconseguit molt. Hi ha encara reptes: ampliar les classes, aconseguir una furgoneta per recollir els petits que viuen més lluny i fons per poder posar en marxa un menjador, però el primer pas ja està fet. Després d'aprendre a caminar, només es pot córrer.

Text adaptat per Cristina Oroz Bajo Font: https://elpais.com/elpais/2018/07/09/planeta_futuro/1531151350_136446.html