La història del Transtorn Específic del Llenguatge no és fortuïta i ens agradaria fer un apunt de com ha evolucionat i aparegut aquest terme ja que moltes vegades a diferents professionals i països ens trobem disparitat de denominacions que poguessin fer pensar una gran confusió en els termes.

Dins del marc d' estudis sobre alteracions en el llenguatge s'han emprat nombrosos termes per referir-se als problemes que avui dia es poden categoritzar com a trastorn específic del llenguatge.

En un primer moment es va denominar «afàsia evolutiva» referida a una sèrie de trastorns receptius o productiu-receptius en nens i que mostraven similituds amb la desorganització del llenguatge que és típica a les afàsies dels adults. En aquest cas com el terme d' “afàsia” sempre s'ha relacionat amb problemes lingüístics derivats de danys i patologies neurològiques, molts autors van determinar que aquest terme no era adequat en nens el cas dels quals no mostrava aquests problemes neurològics.

Aleshores es va encunyar el concepte de «retard en el llenguatge» i es va parlar de dos tipus principals:

1. Retard primari en el llenguatge: caracteritzat principalment per un desfasament de l'adquisició de les habilitats lingüístiques d'acord amb l'edat cronològica, sense causes biològiques ni psicològiques que ho expliquin.
2. Retard secundari en el llenguatge : a causa d'altres patologies de tipus neurològic, motòric, psicològic, etcètera. Lògicament, els casos de TEL entrarien dins dels retards primaris en el llenguatge, reservant-se l'altra categoria per als problemes logopèdics associats al retard mental, l'autisme, etcètera.

Aquesta categorització de «retard primari» seguia sent molt àmplia i amb poca utilitat per al treball clínic, per la qual cosa novament es va subdividir en dos nous conceptes:

1. Retard simple del llenguatge: s'aplicaria a nens petits (fins a uns 6 anys) en què hi ha un desfasament en l'aprenentatge del llenguatge si ho comparem amb el ritme evolutiu habitual de les adquisicions.
2. Disfàsia infantil: s'entendria com un dèficit del llenguatge oral que es manifesta principalment a partir dels 6 anys sota la forma d'una desorganització del llenguatge en evolució.

Aquests dos conceptes de «retard simple» i de «disfàsia infantil» van ser ben integrats a la comunitat científica i logopèdica, sent utilitzats extensament; fins i tot actualment.

Tot i això, moltes veus van continuar criticant aquesta terminologia, recolzant-se en el fet que a la pràctica eren molt difícils de distingir , ja que bàsicament els problemes típics del retard simple també podien trobar-se en la disfàsia i viceversa. A més, el criteri dels 6 anys és molt problemàtic , ja que els nens no tenen un ritme evolutiu que es pugui dividir categòricament en funció de l'edat cronològica.

Per tot això, es va intentar trobar una solució consistent i “van començar de zero”, emprant un nou terme per descriure aquesta casuística. Així, a partir de les propostes de diversos autors i posteriorment de les recomanacions de l' ASHA (American Speech-Hearing Association) , va sorgir el terme de «trastorn específic del llenguatge (TEL)» com una limitació significativa del llenguatge en nens que presenten un desenvolupament normal i que no mostren una causa evident per a aquesta limitació.

Dins de la literatura existent sobre el Transtorn Específic del Llenguatge, un escàs nombre de treballs han estudiat el desenvolupament evolutiu dels nens amb aquest tipus de problema , posant èmfasi en les diferències que es troben amb el desenvolupament dels nens «normals». En general, el desenvolupament inicial dels nens és normal o pràcticament normal en els aspectes motors, socials, d'intel·ligència, etcètera, només estan alterats els lingüístics. No obstant això, aquests mateixos treballs mostren que aquests dèficits en el llenguatge i la comunicació aniran provocant, posteriorment, una major afectació en el desenvolupament que pot afectar, principalment, les àrees següents:

1. Comportaments prerequisits per a l'aprenentatge: per poder aprendre, els nens han de tenir uns comportaments mínims com són:

(a) habilitats comunicatives bàsiques, (b) atenció, (c) imitació verbal i (d) seguiment d'instruccions.

Els nens amb Transtorn Específic del Llenguatge mostren dificultats amb aquests comportaments prerequisits, per la qual cosa els seus aprenentatges posteriors es veuen severament limitats per la incapacitat d'aprofitar-los.

1. Comportaments disruptius: a causa dels problemes que tenen per comunicar-se amb els altres ia la frustració que això produeix, és freqüent que els nens amb TEL mostren comportaments com llençar coses, cridar, llençar-se a terra, etcètera. D'aquesta manera aconsegueixen posar fi a situacions que els resulten aversives com interactuar amb els altres, l'escola, aprendre, etcètera.
2. Intel·ligència: les habilitats verbals són una part essencial del que es considera com a «intel·ligència»; de fet, la prova més emprada (WISC-R) té una escala destinada exclusivament a mesurar aquest tipus de capacitats. Per tant, un dèficit lingüístic farà que aquests nens puntuïn baix a les proves d'intel·ligència, arribant a assolir un nivell borderline o de retard mental lleu.
3. Afectivitat i aspectes socials: els problemes de producció i comprensió del llenguatge solen provocar que els infants es retreguin en el contacte social, o que siguin considerats com a maldestres pels altres. Aquest retraïment social pot ser sever i afectar el desenvolupament de l'afectivitat i els comportaments de socialització.
4. Rendiment acadèmic: és clar, els nens amb TEL tenen un rendiment acadèmic molt pobre, ja que la major part del currículum està construït sobre habilitats que tenen un component verbal.

La idea que el TEL comporta determinats problemes evolutius s'ha de prendre amb molta precaució , ja que és plausible que aquests problemes no siguin una conseqüència necessària del trastorn, sinó que estiguin causats i/o intervinguts per múltiples factors com l'educació, la família, les relacions socials, la manera com s'interactua amb els nens, etcètera. Així i repetint el que es va afirmar en el tema anterior no cal assumir els problemes de desenvolupament en nens amb TEL com una cosa inevitable i que estigui present en tots els casos, sinó com una possibilitat que s'haurà d'explorar en l'avaluació corresponent.

Cristina Oroz Baix