On és el veritable punt d'inici en el temps, aquell quilòmetre zero que et fa caminar cap a on vols, però, sobretot, caminant com tu vols. Convertits per inèrcia en éssers reactius, atacant constantment com si tot allò que ens envolta fos una amenaça que no ens deixa estar en aquest lloc on estem bé, on sembla que tot cobra sentit i ens sentim vius i connectats, a la distància justa que ens permet veure el món. Passen molts trens a la vida i sembla que hi ha persones amb les mans fos intentant atrapar-te a formar part de viatges que no vas planejar, marees humanes que després de deixar-les t'adones que poc tenien a veure amb tu.

Som víctimes de les nostres pròpies decisions, decisions? ja no prenem decisions, no veiem els pros ni contres, no analitzem ni mirem cap a dins perquè realment hem perdut el camí cap a nosaltres mateixos sobreestimulats en un món que cerca el ja i l'ara sense reconèixer-nos en les nostres accions, perduts i perdent el nostre temps.

Buscant culpables com a víctimes, inactius, deixant la nostra responsabilitat del Poder fer coses, d'activar el canvi i promoure el que és bo en tot el que fem, crítics sense autocrítica, i si n'hi hagués… mai per promoure el moviment cap al creixement personal. El món està congelat, desorientat donant cops de banda sense criteri, sense opinió, sense veu, ofegat.

I què vol dir això per als nostres fills, no pot ser pitjor que un pare o una mare reflecteixi tota aquesta llum apagada, aquesta manca d'energia, sense energia, sense il·lusió, sense alegria… La vida us insta a no bloquejar-vos, a sortir dels vostres vestits imposats, a deixar de banda el que més pesa i que atura la vostra marxa, no anireu amb tren però caminant les coses es veuen més a poc a poc, més a prop, més clares i si no almenys tenim lopció de parar a mirar-les. Aprofitar allò bo i deixar anar allò que no us fa grans, allò que no us fa somriure, allò que no us acompanya sinó que us aparta de la vostra manera de viure. Defineix-te, redissenyat i recupera el Jo puc… recupera-ho per i per a tu mateix però també pels vostres fills que estan envoltats d'un món de No pots… i després els mirem estranyats preguntant-nos on s'haurà quedat la imaginació, la creativitat, l'espontàneïtat… o potser tu en tens alguna escletxa.

Mou-te del sofà, llença't a terra, mira'ls amb atenció i sé per a ells el millor exemple, perquè el temps és el que mai tornarà i qualsevol petit canvi t'acosta a guanyar una mica més d'aquell temps que roman i que no es marca en un rellotge. Sigues lliure per ser tu, perquè ets perfecte i guardes en tu el millor regal, el teu quilòmetre zero, aquell que per un temps vas perdre i que buscant-lo et tornarà a disposar a l'inici del camí.