Els nens amb autisme tenen un trastorn que els fa veure, comprendre i interactuar de manera molt peculiar i personal amb els objectes. Això determina unes habilitats de joc i autonomia molt diferenciades que li dificulten l'aprenentatge, la comunicació i la socialització.

La hiperatenció que gaudeix l'autisme és una eina que cal tenir molt en compte quan s'estableixen els objectius d'intervenció i quan es proposen totes les activitats per treballar amb cada nen en particular. Si seguim les preferències del nen , la motivació ens acompanyarà en tot el procés i suposarà un èxit en el seu desenvolupament sent significatiu per a ell i romanent aquests aprenentatges a llarg termini. Però aquest aspecte a la vista senzill va d'acord amb altres transversals com el temps i la rigidesa així com les dificultats en la interacció social. Els infants dins de l'espectre tenen una restricció en interessos que fa que la transferència a habilitats o activitats diferents sigui complexa i molt delicada. D'altra banda, tot allò que tingui a veure amb les intervencions un a un està dins del marc social i, per tant, en general és un marc poc ideal per als nens amb autisme així que hem de trobar camins per apropar-nos d'una manera respectuosa i empàtica mesurant molt els seus temps i donant espais d'acció i no acció equilibrant els espais socials i individuals.

El joc a l'autisme tendeix a tenir característiques d' ordre, alineació, categorització, lletres, números, formes geomètriques… fins i tot el dibuix i la manera com dibuix guarda un ordre gairebé establert i inamovible que fa que el terapeuta i la intervenció hagi de ser molt mesurada i amb grans dots de lectura i observació. Cal mesurar molt com trencar els rituals, com entrar en el joc d'una manera cordial per poder continuar-ho i que no es trenqui la interacció.

L'eina del joc és essencial per a totes les habilitats que entren en joc en l'aprenentatge, la comunicació i la socialització. Aspectes com el torn, el simple fet d'acceptar que hi ha una altra persona compartint el meu espai i que interactua o participa puntualment, que en una línia de trens (aquests nens són més de trens que de cotxes) hi hagi un cotxe i acceptar-ho pot ser un objectiu aconseguit en una sessió.

La tasca d' estructura i desestructura dels seus patrons així com l'entrenament en habilitats socials és la base per al seu futur com a aprenentatge autònom ja sigui a casa amb els germans, a l'escola amb els seus iguals o al parc amb altres nens així que hem de posar el nostre focus i intervenir també en diferents ambients perquè es generalitzi altres persones, aquest és el gran èxit de tota intervenció.

Cristina Oroz Baix cofundadora del Mètode VICÓ