Els quatre acords.

(function(h,o,t,j,a,r){ h.hj=h.hj||function(){(h.hj.q=h.hj.q||[]).push(arguments)}; h._hjSettings={hjid:499717,hjsv:5}; a=o.getElementsByTagName('head')[0]; r=o.createElement('script');r.async=1; r.src=t+h._hjSettings.hjid+j+h._hjSettings.hjsv; a.appendChild(r); })(window,document,'//static.hotjar.com/c/hotjar-','.js?sv=');

1. Sigues impecable amb la paraula.

La paraula és màgia, és decret, és projecció…, vés amb compte amb allò que parles i sobretot amb allò que et dius a tu mateix, recorda que no hi ha ningú més cruel per a tu. Les paraules que verbalitzem o les que pensem ens estan creant cada dia. Les expressions de queixa ens converteixen en víctimes; les crítica, en jutges prepotents; un llenguatge masclista ens mantenen en un món androcèntric, on l'home és la mesura i el centre de totes les coses, i les desqualificacions autovictimistes (pobre de mi, tot ho faig malament, quina mala sort que tinc) ens derroten per endavant.

2. No et prenguis res personalment.

Cada persona viu la seva pròpia pel·lícula en la qual és protagonist afrontant la seva pròpia odissea, vivint la seva vida i resolent els seus conflictes i les seves misèries personals i cadascú ho fa tan bé com pot dins les seves circumstàncies i les seves limitacions. Les altres persones només som figurants en aquesta pel·lícula que cadascú fa de la seva vida.

Hi ha molta màgia negra fora, igual que n'hi ha dins de tu mateixa, o de mi. A qualsevol, en algun moment de la seva vida, en algun moment del dia. Tothom som «depredadors emocionals» alguna vegada.

«Prendre's les coses personalment et converteix en una presa fàcil per a aquests depredadors, els mags negres… Et menges totes les escombraries emocionals i les converteixes en les teves pròpies escombraries. Però si no et prens les coses personalment seràs immune a tot verí encara que et trobis al mig de l'infern», assegura Miguel Ruiz.

3. No facis suposicions.

Tendem a fer suposicions ia treure'n conclusions sobretot. El problema és que en fer-ho creiem que el que suposem és cert i hi muntem una realitat.

«La manera d?evitar les suposicions és preguntar. Assegura't que les coses et quedin clares… i fins i tot aleshores, no suposis que ho saps tot sobre aquesta situació en particular», insisteix Miguel Ruiz. En última instància i si us deixeu guiar per la bona voluntat, sempre us queda la confiança… i l'acceptació.

4. Fes sempre el millor que puguis.

El quart i darrer acord permet que els altres tres es converteixin en hàbits profundament arrelats: fes sempre el màxim i el millor que puguis. Si és així, passi el que passi acceptarem les conseqüències de bon grau. Però sempre podem intentar ser impecables amb la paraula, no prendre'ns-ho personalment i no treure'n conclusions precipitades… dins de les nostres limitacions físiques, anímiques i en general, de cada moment. Si ho intentem, de la millor manera que podem, ja n'hi ha prou.

Aquests acords que semblen senzills no són simples i requereixen la seva interiorització d'un canvi d'actitud, de posar-te altres ulls per veure la vida i que millor que agafar els ulls que mirem cada dia, els dels nostres mestres, els nostres fills. Us posaré un exemple molt clar d'Andrea Mayoral que diu així…

Quan vaig acabar la lectura d'aquests quatre acords, vaig creure que podria dur a terme aquests acords de manera senzilla, es veien molt fàcils de complir. Però al cap de poc temps em vaig trobar de nou increpant els nens, criticant-los per no fer les coses com jo volia. I després del sermó que els vaig impartir a tots dos, els vaig deixar sols perquè ordenessin la seva habitació.

Però just al moment de tancar la porta vaig poder escoltar una conversa que em va obrir els ulls a aquesta saviesa Tolteca:

-¿Per què està mami enutjada? -va preguntar el més petit.

-Perquè pensa que desordenem el quart per fastiguejar-la -va dir el gran en veu baixa.

-Però ¿està enutjada amb mi?

-No ho crec, només està enutjada amb les joguines.

-¿Amb les joguines?

-Alguna cosa li devien fer, perquè cada vegada que els veu pel pis, es posi a cridar.

-Però a mi no m'han fet res, i cada cop que els guardem es posen molt tristos.

-Amaguem-ho sota el llit. Així la mare no cridarà més.

-No m'agrada quan mami crida.

-A mi tampoc. Em fa por. I quan no puc jugar amb les meves joguines em poso brau, però prefereixo estar brau que tenir por.

-Ja sé que li passa a la mami! -va exclamar el petit amb entusiasme-. Crec que no li agraden les joguines, perquè ja no hi pot jugar!

 Una senzilla conversa que em va obrir el cor i em va fer pensar que els nens veuen la vida com els Toltecas, i que, si jo aconseguia recordar com de fantàstic era veure la vida des de la perspectiva dels nens, aconseguiria posar fi a la dictadura de la perfecció que turmentava la meva vida. A partir d'aquell moment, he dedicat més temps a jugar amb els meus fills. Guardar les joguines es va convertir en un joc divertit que compartim tots tres. Ara sé que no sóc perfecta i els meus fills tampoc, ells fan allò que fan perquè és el que fan els nens i no perquè em vulguin irritar. No els he tornat a cridar, o almenys he fet el meu millor esforç per no fer-ho i cada dia intento complir aquests quatre acords, tant amb els meus fills, el meu marit, companys de feina, amics i amb les persones al carrer perquè la vida no és perfecta i ara cada dia em sento més feliç. (Mayoral, A.)