Una doctora explica com van posar en marxa al?Índia un servei d?atenció primerenca a nens amb discapacitat, que a la societat local tenen normalment molt poques probabilitats de vida. Un moment de la teràpia amb un dels pacients. MERCÈ LEONHARDT

Fa nou anys van iniciar el programa d' Early Intervention de la Fundació Vicente Ferrer per a l'atenció primerenca de nadons i nens durant els primers anys de vida amb possibles dificultats.

La primera vegada que la Mercè i el seu marit van arribar a Anantapur sabien que un nounat amb discapacitat tenia poques probabilitats de vida, perquè podia morir no només per la seva fragilitat, sinó perquè la societat índia el condemnava. La primera trobada amb Vicente Ferrer va ser molt interessant, ja que intuïa la necessitat de cuidar de manera específica els més petits. Era conscient que per aconseguir-ho calia crear un programa d'atenció que els ajudés a disminuir les conseqüències i els riscos derivats de les seves discapacitats, així com, en la mesura del possible, fer esforços per prevenir aquesta discapacitat.

La doctora Mercè Leonhardt i el seu equip. Van iniciar cursos durant un mes amb l'objectiu d'ensenyar a identificar des de la paràlisi cerebral diferents dèficits sensorials com ceguesa i sordesa en edats primerenques. Alhora, es van organitzar tallers destinats a descobrir la millor manera de reconèixer durant el naixement d'un nen la seva discapacitat, per poder-lo atendre des de l'inici de la vida.

Dels tallers van sortir moltes idees i una de les que prenc cos va ser l'anomenada Sota la Palmera , perquè és on acostumen a reunir-se els ancians dels pobles per intercanviar impressions i informar-se de tot el que passa. Allí es coneixen els naixements i se saben els incidents que poden haver succeït. Est va ser el punt de partida: la palmera era una aliada per a l'objectiu i ajudaria a començar a organitzar el programa d' Early Intervention . Un cop la Mercè i el Ferran havien tornat a Barcelona i un mes després el coordinador els va escriure sobre el futur programa, el senyor Chinnappa, comunicant-los que tenien 100 nens amb diferents problemes identificats. Es van mobilitzar i dos mesos després van tornar, acompanyats aquesta vegada per un petit equip de tres professionals per aprofitar i formar els especialistes indis en els tractaments a aplicar als nens amb discapacitat. Cada cop són més els nens i nenes que reben una atenció especialitzada i que compten amb la participació activa d'uns pares que comencen a mirar el futur dels seus fills de manera esperançada.

També van crear comissions de formació a les quals es van afegir les visites a tots aquells nens i nadons que necessitaven una atenció especial. L´equip va créixer amb la participació d´un neuropediatre, terapeutes de comunicació i llenguatge, oftalmòlegs, optometristes i fisioterapeutes que han desenvolupat el camp d´actuació del programa. Actualment, un membre de l'organització roman durant una llarga temporada amb l'equip indi per acompanyar-los i continuar orientant la iniciativa a les necessitats dels menors.

Actualment, la senyora Lawla Zulekha coordina l'equip, que compta amb una àmplia visió de l'organització i és capaç de crear un equip cohesionat, fort i sensible davant del dolor i el patiment. Tot i així, cada vegada són més els nens que reben una atenció especialitzada i que compten amb la participació activa d'uns pares que comencen a mirar el futur dels seus fills de manera esperançada.

Encara queda molt de camí per recórrer. Hi ha sis regions amb sis especialistes que atenen la totalitat dels menors del programa. No és fàcil, però es queden amb la il·lusió, l'interès i el lliurament del jove equip indi, que lluita cada dia per donar un bon diagnòstic i tractament als nadons, i acompanyar els pares. Text adaptat per MARIONA ALSEDÀ FLORENSA

Font: Fundació Vicente Ferrer